Home»Sant Jordi»El Sant Jordi a la Llibreria de la Rambla (anys setanta)

El Sant Jordi a la Llibreria de la Rambla (anys setanta)

1
Shares
Pinterest Google+

La fotografia és de la diada de Sant Jordi de 1977.

Ja abans a la llibreria havíem celebrat Sant Jordi, Artur Bladé i Desumvila ens ho descriu en un bell passatge del seu Viure a Tarragona (1972-1974) :

 

“Dia de Sant Jordi. Diada del Llibre.

Un cop a la Rambla faig un tomb de llibreries. En totes (Rambla, Adserà, Guàrdias) hi ha grups de gent que miren els llibres exposats en sengles parades. Pel que es veu, n’hi ha que en tenen prou en mirar-los, i no sempre de prop; d’una mica lluny, per si de cas. D’altres, en canvi, gosen fullejar-los. I n’hi ha que en compren. Jo faig com aquests darrers. I ja camí de casa, compro al florista Civit el doble símbol. Sé que faré contenta la Cinta que és una enamorada de les flors –i de les roses en primer lloc. (A Benissanet tenim rosers de tres o quatre menes).

A les 7 de la tarda vaig a signar exemplars a la Llibreria de la Rambla, que és plena de gent, sobretot de gent jove. Veig que a l’aparador central, a l’esquerra de la porta d’entrada, hi ha tota una col·lecció de llibres meus, l’un al costat de l’altre, i un  rètol adient. Entro i vaig de dret al fons (en la mesura que això és possible perquè trobo coneguts que m’aturen) i acabo per seure en un sofà plaçat al vestíbul de la sala de conferències, avui utilitzada com a magatzem. Vull dir que hi ha piles de volums a terra i sobre les cadires. Marrugat em posa al davant una tauleta i una trentena de llibres per signar. Són exemplars ja adquirits i amb paperets, amb el nom dels compradors, enganxats amb un clip. A uns els conec i a d’altres no. Mentre escric dedicatòries (més o menys convencionals perquè no pot ser altrament) s’apropen amics amb un llibre o dos, a la mà. Un d’ells Pere Valls, (que treballa a la Mútua que regenta Recasens Jordà) ha comprat una col·lecció completa (tret del Pujols que li vaig dedicar fa temps).

Compareix la meva dona que, contenta de veure tot aquell moviment que no esperava, somriu obertament i parla amb un i l’altre.

Fins a dos quarts de 9 no he parat de signar llibres. Ja no entra més gent i la llibreria s’ha anat buidant. I quan vaig a sortir, amb la Cinta, per anar a sopar, trobem Baixeras, Xammar i Nadal (amb les mullers respectives) que ens diuen que hem d’anar amb ells a La Puda, el conegut restaurant del Serrallo. Ens distribuïm en dos cotxes. En segueixen dos o tres més. M’assabento que és Baixeras, bon gourmet, que ha fet el menú: truita amb un peix molt petit (que en diuen ‘carmel’) i graellada. Sopem, en un reservat, prop d’una vintena. Conec una professora de català, que va amb el seu marit, i una noia, Lolita, que venia a les meves classes a la Casa de Cultura. Hi ha també l’Olga (Xirinacs) i el seu home. Ja una mica tard (a mig sopar) arriben el matrimoni Marrugat amb un amic. S’entaulen. I la sobretaula –amb xampany, cafè i copa, sense comptar el “puro” dels qui fumen–. dura fins a les 12 i escaig. I en arribar el moment que jo creia de comiat, el matrimoni Malé ens invita a continuar la vetllada (o la matinada) al seu pis del carrer Colom. Entre converses i algun txin-txin (o trinc-trinc) la tertúlia s’allarga fins a les dues.

Baixeras, amb el seu cotxe, ens deixa a la plaça de Prim. Fa tan bon temps que es podria anar en mànigues de camisa. (Deu ser l’efecte del sopar… i la resta).”